Pedres, ones i ànecs
 |
Sortida tècnica-cultural de tres dies: 23, 24 i 25 de Maig. |
La nostra cita anual amb la primavera i els amics ‒o sigui, la sortida tècnica-cultural de tres dies que acostumem a programar pel mes de Maig‒ es va planificar com una barreja de coses conegudes (tres: l'hotel, el catamarà i Collverd) amb una única novetat (Besalú). Les circumstàncies feren que la cosa s'igualés a dos i que les ones promeses les haguéssim de veure des de la llunyania.
Però no ens avancem i anem ja pel relat cronològic de l'activitat.
El dimarts es presentà amb un aspecte gairebé estiuenc, meteorologia que es mantingué tots tres dies... va ser cosa de buscar l'ombra per allà on ens trobéssim.
Els integrants del grup ‒aquesta vegada força nombrós, val a dir‒ ens presentàrem ben puntuals, com és d'habitud, al punt de sortida. El desplaçament transcorregué força tranquil, amb la pertinent parada a mig camí. Arribàrem a bona hora al nostre primer ítem: Besalú.
Allà hi teníem a disposar la nostra guia, la LOURDES, eficient membre de l'Oficina de Turisme local. Abans de posar-nos en marxa, ens va fer saber que la vila de Besalú, que fou la seu d’un important comtat independent, està situada en una principal i tradicional cruïlla de camins, a l'est de la Garrotxa. Bisuldunum, el seu nom original al segle X, era una fortalesa entre dos rius: el Fluvià al sud i el Capellades al nord.
Aixecada entorn del turó ocupat pel seu castell, el nucli antic és un conjunt històric-artístic medieval considerat com un dels més ben conservats de Catalunya. Formen part d'aquest conjunt: l'antiga església del monestir de Sant Pere, del segle XII ‒de la que destaca l'originalitat del seu deambulatori‒; l'església de Sant Vicenç, del segle XII ‒on es conserva una capella gòtica lateral dedicada a la Vera Creu‒; la façana de l'antiga església hospital de Sant Julià, també del segle XII; la Casa de Cornellà ‒monument romànic tanmateix del segle XII‒ i la sala gòtica de la Cúria Reial.
El primer que destaca en arribar a Besalú és el majestuós pont romànic sobre el riu Fluvià. Els seus vuit arcs estan bastits a partir de pilars fonamentats en roca viva (això explica el seu traçat en angle). El portal d'accés és fortificat i, abans d'arribar a la vila, hi ha una altre torre fortificada. Els carreus més antics es poden datar als segles XI o XII, però per raons naturals (riuades) o actuacions de l'home (enderrocaments, guerres), ha estat sovint refet (la vegada més recent fou a mitjans del segle passat). L'escriptor MARTÍ GIRONELL ‒besaluenc il·lustre (n. 1971)‒ el va popularitzar a la seva novel·la El pont dels jueus (2007), el protagonista de la qual va inspirar aquesta sardana.
Ens dirigírem a la porxada plaça Major (amb cases edificades al segle XVI), on es troba l'edifici de l'Ajuntament (segle XVII). Còmodament asseguts en una de les seves sales, veiérem un didàctic documental que mostra l'evolució històrica de la vila: a partir del castell (documentat al segle X), arribà a ser la seu del Comtat de Besalú, que juntament amb el de Barcelona, Ripoll i el de Girona, va veure el naixement de la nació catalana. Fins i tot, quan el comte BERNAT DE TALLAFERRO, va ser seu bisbal (del 1017 al 1020). El 1111, en morir el comte BERNAT III sense fills, va passar ‒per vincles familiars‒ a la Casa de Barcelona. Besalú va mantenir la seva vitalitat des de l'Alta Edat Mitjana fins a l'Època Moderna, cosa que motivà els eixamplaments i successives reformes que van configurar l'entramat urbà actual.
El següent punt d'interès fou l'església de Sant Pere (segle XII). És el que queda de l'antic monestir benedictí del segle X, inicialment fora muralles. Ara fa les funcions d'església parroquial.
Del seu exterior, prou senzill, la LOURDES ens va fer fixar en els dos lleons en relleu que flanquegen un finestral amb arcs de mig punt: són el símbol de la força i sota les seves urpes tenen sotmesos els animals (reals o mitològics) que representen el mal, cosa que indica als creients que dins de l'església estaran protegits.
És una església de planta basilical, amb tres naus, separades per grans pilars quadrangulars. La nau central, més elevada, està coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle. Disposa d'absidioles, tant als braços de la creu com a l'absis central. Però l'element més significatiu (i gens comú en una església romànica) és el deambulatori, format per quatre parells de fines columnes amb capitells bellament decorats; cosa que s'explica perquè Besalú es troba en una de les rutes del Camí de Sant Jaume (recordem que comptava també amb el desaparegut Hospital de Sant Julià).
Un breu passeig ens portà a un canvi de religió, que no d'època, ja que durant segles convisqueren (no sense tensions) cristians i jueus. També aquí la població jueva es concentrava en un sector (el call) i també aquí els jueus tingueren un rellevant paper social.
Els darrers anys ‒i fruit d'excavacions arqueològiques‒ s'ha posat en valor la seva sinagoga. Situats allà on hi hagué el pati, escoltàvem com la sinagoga no tenia funcions únicament religioses (inclosos els casaments), sinó que s'hi celebraven tota mena de reunions civils i festives i, sobre tot, també era l'escola. Pensem que, a diferència dels cristians que tenien les seves imatges (pintures, escultures) a les esglésies, els jueus seguien la seva religió mitjançant la lectura de la Torà. Tots els jueus sabien llegir i escriure a l'època medieval i d'entre ells sorgiren els millors metges.
Havia arribat el moment d'entrar al micvé, la joia històrica de Besalú. Un micvé era un espai de banys rituals dels jueus. L'aigua del micvé no pot ser aigua estancada (com ara la veiem, d'atrezzo), sinó que el nivell freàtic del riu era més elevat i proporcionava la necessària aigua corrent. El bany es produeix per immersió (tres vegades). Els homes poden purificar-se sempre que vulguin, tot i que acostumen a fer-ho en dates assenyalades (els divendres al vespre ‒abans d'iniciar el sàbat‒ o la vigília del Yom Kippur), mentre que les dones tenen l'obligació de fer-ho després de cada cicle menstrual, abans i després del part i quan s'han de casar. És probable que aquests hàbits higiènics els fessin menys vulnerables a les freqüents epidèmies medievals, cosa que ‒sumada a l'ignorància de la xusma i als interessos espuris atiats per l'aliança de poder entre els senyors feudals i els clergues‒ desembocà en els tristament cèlebres pogroms.
El micvé de Besalú és, juntament amb el de Girona, l'únic recinte de banys jueus descobert fins ara a la Península Ibèrica. El seu estat de conservació és perfecte. Localitzat el 1964, es troba en una casa típicament romànica, una casa de pedra amb volta de canó. Trenta-sis esglaons (amb replans) ens conduïren a la piscina. Allà, mentre escoltàvem el què us hem explicat, enteníem l'emoció que senten avui en dia molts jueus que arriben d'arreu per contemplar les seves arrels.
Les pedres del títol, la vessant cultural de la sortida, havia estat prou ben satisfeta.
A l'hora de dinar ho vàrem fer al bell mig del seu nucli medieval, al carrer Major, al restaurant Cal Tronc, un dels millors considerats de la vila. Aquest fou el menú (senzill, però ben fet):
· amanida verda amb embotits de la zona
· bacallà amb salsa de pebrots rostits
· crema catalana o pastís
· aigües, vi
· cafès o infusions
Fidels a la nostra idea de gaudir sense ànsia, la tarda s'emprà en arribar i instal·lar-nos a l'hotel.
Un any més l'Hotel Alga**** ens va acollir com cal, fent-nos sentir com a casa. A les respectives habitacions (correctes, actualitzades), hem d'afegir els seus jardins, la piscina, el confortable bar... I el complex ubicat en un emplaçament ideal, a Calella de Palafrugell, a tocar del conjunt arquitectònic de Les Voltes, de les platges de Port Bo, Port Pelegrí i d'en Calau o del mirador de la Punta dels Burricaires.
El ventall d'opcions s'obria ampli: nedar, passejar, conversar... o, simplement, estar-s'hi. A la platja, aquell capvespre d'un dia tan estival, encara hi havia banyistes. Moments per compartir.
El sopar va estar a l'alçada del que esperàvem. Distribuïts en quatre llargues taules col·locades en un espai reservat del menjador (amb vistes a la piscina il·luminada), ens oferiren un menú de dos plats i postres a escollir-ne entre tres opcions per cada cas:
· amanida de maduixes, espàrrecs verds i vinagreta de festucs
o tàrtar de tonyina, amb poma verda, caviar d'arengada i torradetes
o crema tèbia de pèsols, vieires, ceba tendra i oli de cítrics
· corball amb blat guisat a l'antiga, amb ceps i emulsió de garoines
o melós de vedella al vi negre, cremós de patata trufat i cruixent de ceba
o entrecot de vedella de Girona a la brasa amb salsa de ceps i saltejat de verduretes de temporada
· tel i crumble d'or amb gelat i crema de vainilla
o pastís de pastanaga amb crema de sucre morè, pinya i cacau
o amanida de fruites de temporada, infusió de menta i emulsió de iogurt
· vi Espiadimonis (blanc o negre), de Bodegas Trobat, D.O. Empordà
· aigües i cafès
El dia havia estat de profit. Tocava descansar (o no, que cadascú sap que fa a la intimitat de la seva habitació). Quedàvem emplaçats per la jornada marinera (sic).
Ho teníem tot previst per repetir l'experiència marinera de l'any 2013 (Terra i Mar), vorejant de nou la Costa Brava Nord, partint de Roses. Tot previst? No. Ningú no podia preveure que els motors del catamarà de la companyia Don Pancho ‒acabats de renovar, per cert‒ tinguessin averia. La malastrugança ja havia començat setmanes abans, quan el catamarà que havíem contractat (el de l'ocasió anterior, Els Blaus de Roses) no estava disponible, li tocava passar revisió just aquell dia. Així que, més que repetir la vivència de 2013, vàrem repetir la de 2014 (Mar de Flors), quan la tramuntana ens deixà a terra.
Aquesta vegada, però, es va trobar un entreteniment alternatiu, una proposta que ‒per la seva originalitat‒ ens va encuriosir: una excursió amb el Roses Exprés, un trenet turístic que segueix bona part del camí de ronda de la costa.
Ens recollí al mateix port de Roses i, tot resseguint l'avinguda, passà per davant de les platges de Canyelles i l'Almadrava i ben aviat s'enfilà cap a la Punta Falconera, deixant una bonica vista de Roses als nostres peus i endinsant-nos en el Parc Natural de Cap de Creus.
Allà veiérem, amb una bona perspectiva ‒i inèdita per nosaltres‒ cala Lledó (amb la seva antiga pedrera de marbre, en explotació des de l'època medieval fins els anys '70 del segle passat), cala Murtra, cala Rostella (la netedat de les seves aigües es manifesta en l'abundant presència de posidònia), arribant fins a la badia i la cala Montjoi. És sabut que a cala Montjoi es trobava el mundialment famós restaurant El Bulli; ara vàrem poder veure com s'està treballant per tal d'ubicar la futura elBulli Foundation.
La tornada es feu per una variant que ens conduí fins el mirador de Puig Rom, des d'on gaudírem d'unes magnífiques vistes del Parc Natural del Cap de Creus, la badia de Roses (amb una obertura de 15 km., la més gran de la Mediterrània), Roses, Empuriabrava, Sant Pere Pescador, Empúries, L'Escala, L'Estartit, les illes Medes i la plana de l'Empordà, amb els Pirineus al fons... impressionant!
Abans de tornar a muntar-nos en el trenet se'ns oferí un piscolabis a base de galetes típiques amb una deliciosa garnatxa de l'Empordà. Què bé que ens va entrar!
Finalitzarem el relat d'aquest episodi amb el detall d'honestedat per part del Club de retornar a tots i cada un dels assistents la quantitat de 20 euros, a causa que el cost del passeig en tren fou inferior al pressupostat del catamarà. Cada cosa és el que és i aquesta matinal va acabar resultant molt agradable.
L'esperat dinar mariner s'hagué de fer a terra, al magatzem on l'ENRIC GUITART i el seu equip tenen tot el que cal per fer-lo realitat. Ja dèiem que les ones les veiérem de lluny.
Els entrants (anxoves, calamars...) ben frescos i l'arrós, com sempre. És difícil quedar bé quan les expectatives són tan altes, però una vegada més ho aconseguiren. Aquest dinar pagava tot el viatge.
Per cert, l'ambientació musical promesa també es va haver de suspendre per falta d'espai adequat. Un altre any serà!
La tarda d'aquest segon dia ens tornà a oferir les mateixes possibilitats de l'anterior. Cadascú s'afanyà a reiterar o variar el precedent.
El segon sopar va repetir escenografia, que no menú:
· gaspatxo de mango, calamar, pa cruixent i oli vainilla
o amanida de broqueta de llagostí arrebossat amb flocs de blat de moro, infusió de parmesà i vinagreta de nous
o escalivada a la seva manera amb brie i oli d'olives negres d'Aragó
· bacallà confitat amb espinacs tendres i oli de mel, panses i pinyons
o secret de porc duroc 100% a la brasa amb poma saltejada i suc de vedella reduït
o magret d'ànec a la taronja amb llit de mongeta verda
· flam de formatge fresc amb confitura de tomata i gelatina d'alfàbrega
o peres al vi amb iogurt i fruita de la passió
o pa de pessic d'ametlla amb mango en dos textures
· vi Espiadimonis (blanc o negre), de Bodegas Trobat, D.O. Empordà
· aigües i cafès
Moment culminant de tota sortida de tres dies és el ja acostumat brindis amb cava ofert pel Club. Es dugué a terme al bar de l'hotel, que en aquell punt es trobava exclusivament ocupat (i emplenat) pels membres de la nostra partida. Les rituals paraules de President precediren al trincar de copes.
Anecdòticament, aquella nit s'oferia a TV3 un programa de la sèrie “El foraster” gravat precisament a Calella de Palafrugell. Feia de bon grat veure en comunió els escenaris naturals que tan a prop teníem i que feia només una estona havíem transitat.
Bona nit!, va ser el gir (el desig) més escoltat ‒i sentit‒ a mida que anàvem marxant cap a les respectives habitacions. No havia anat malament la jornada, sense ones, però amb tota la resta.
El tercer ‒i darrer‒ dia el dedicàrem a vells amics. Vàrem tenir una combinació ja contrastada: Collverd i El Trull d'en Francesc.
A Collverd ja hi vàrem anar fa més de set anys enrere (L'Alt Empordà) i és un bell record que tenim tots els qui hi fórem. D'aleshores ençà ‒però‒ s'ha produït una profunda renovació en la nostra massa social, així com a la pròpia empresa l'amable JORDI TEROL (qui ens va fer la corresponent xerrada a Golferichs el Novembre de 2007 i ens va guiar en dita ocasió) ha estat succeït pel no menys atent JOAN MOLINER, de qui ens resulta encara més fàcil tenir present el seu magnífic Taller gastronòmic: el foie gras d'Abril de 2016.
Collverd és alhora l'empresa més antiga (fundada l'any 1982) i més moderna de tot l'Estat Espanyol dedicada a l'elaboració i comercialització de productes derivats de l'ànec.
L'ànec és probablement l'únic animal biològic que ens queda. L'amic JOAN ens feu cinc cèntims del seu cicle vital. D'entrada cal saber que l'ànec que treballen és el mulard, un híbrid estèril entre l'ànec mut i l'ànec de Pequín, ja que els dóna més rendiment (el seu pes pot arribar al 6 ó 7 Kg., gairebé el doble que les altres espècies). Les oques, encara que més grosses, també són més agressives i, per tant, més difícil per treure'n benefici; com a dada exemplar, fa uns anys a França hi havia en explotació 35 milions d'ànecs mulard front només 800.000 oques.
A Collverd reben els pollets acabats de sortir de l'ou i els pugen (en grups de 1.200 exemplars, el que s'anomena “unitat de treball”) durant una setmana en unes naus de criança ben condicionades (temperatura, llum). A partir d'aquí, la seva vida ‒14 setmanes en total‒ transcorre gairebé íntegrament en granges, alimentats amb cereals, a l'aire lliure i amb plena llibertat de moviment, el que els confereix una qualitat molt especial. Les darreres dues setmanes són enganyats per tal que es pensin que arriba l'hivern i que han d'acumular greix per poder migrar a altres latituds, això s'aconsegueix engabiant-los en un espai on es fa circular aire refredat a 3 graus centígrads i d'un 88 a 90% d'humitat. És aquí on són sobrealimentats per augmentar de pes i engrandir el seu fetge i on rau la qüestió polèmica de tot plegat. Això mereix un punt i apart.
Fixem-nos que els ànecs no tenen pic que els permeti seleccionar allò que volen menjar, sinó que tenen una pala que arreplega de tot, a més de l'aliment: fulles, pedretes... cosa que implica tenir un esòfag extremadament dur (a banda d'un aparell digestiu capaç de pair-ho). O sigui que, malgrat el que ens pugui semblar (i fer patir) a nosaltres, quan reben l'alimentació forçada no se'ls hi fa cap mal. I la suma de tots aquests moments arriba a la minsa xifra de 108 segons. Dit d'una altra manera: 108 segons d'alimentació forçada (no torturadora) a canvi d'una vida regalada. I hem de tenir present en tot moment que són criats per convertir-se en el nostre aliment.
Amarats de nous coneixements i abillats amb l'equip sanitari protector (bata, capell i cobertors de calçat) entràrem a la fàbrica (radicada en un polígon industrial de Vilamalla). L'itinerari fou l'invers al procés que segueix el producte.
La primera estança era el magatzem de producte preparat per ser subministrat als clients. Allà en JOAN MOLINER ens mostrà diferents fetges envasats i ens parlà de les tres categories de foie gras:
- extra: peces de 500 ó 600 grams, de color uniforme, ferms i a la vegada flexibles; ideals per fer a la planxa.
- primera: com l'extra, però més dur i més greixós.
- segona: sovint massa petits o massa grans i, a més, amb cops (que fan taques); s'aprofita per les emulsions.
Tanmateix vàrem poder comprovar com es ven ‒trossejada com cal: pernil, magret, cuixes, ales‒ la carn de l'animal, una carn del tot sana i baixa en colesterol. És un animal del què tot s'aprofita, fins i tot ens va dir que els hi vénen a comprar les plomes.
D'allà vàrem anar circulant per una fàbrica en funcionament (era un dia feiner, és clar): sales d'envasat, de cocció, de tall... i l'escorxador. A Collverd tenen escorxador propi. A Collverd es caracteritzen precisament per controlar tot el procés de producció, des de la criança fins (és un dir) el plat. Però això de l'escorxador també mereix que ens hi fixem, que expliquem allò que vàrem escoltar en la visita.
Tornem a recordar que som carnívors? Quedi clar que això no ha d'implicar maltractament animal. I a Collverd, ni que fos per egoisme, és un aspecte del què tenen molta cura: un animal estressat és un fetge espatllat (i una inversió perduda). Els ànecs són posats cap per avall quan entren al circuit, passen per una banyera on reben una petita descàrrega elèctrica que els deixa inconscients i llavors ja poden ser sacrificats sense dolor, sense malmetre les qualitats del fetge. Tot seguit es procedeix a la seva evisceració per obtenir el preuat fetge i evitar qualsevol possibilitat d'infeccions.
Quan tornàrem a l'exterior de la fàbrica, vàrem ser sorpresos amb unes taules parades amb safates de llesquetes de bloc de foie gras i pernil d'ànec. Moltes gràcies pel tast!
Era el moment oportú per aprofitar l'avinentesa i comprar alguna cosa del seu complet catàleg de productes frescos o congelats, semiconserves, conserves, embotits, confits i altres productes gourmet. Per les circumstàncies (clima calorós, distància i hores fins a tornar a casa), les compres es centraren en conserves i embotits... que vagi de gust!
Que sapigueu que a Barcelona ho podem aconseguir tot mitjançant el seu distribuïdor D P Q (Distribució Primera Qualitat), establert al carrer de la Marina, número 126 (xamfrà amb c/ Ali Bei). Cal que primer contacteu al telèfon 93 231 55 88.
I per completar l'activitat, encara ens faltava anar a conèixer una de les seves granges. Allà, enmig de l'Empordà, en absoluta tranquil·litat, jeien milers d'ànecs. Causava una sensació estranya, realment. Com són ganduls de mena, els posen el menjar a una punta i l'aigua a l'altra, per tal que facin una mica d'exercici.
Llavors va tocar el comiat. Ja dèiem que anàvem del final al principi: començàvem pel producte llest per a consumir i acabàvem veient l'animal en (aparent) llibertat. En definitiva, una matinal ‒sigui de descoberta, sigui de recordança‒ ben aprofitada. El compromís mutu que vàrem adquirir amb Collverd ‒en la persona de JOAN MOLINER‒ ens va donar uns bons rèdits, continuarem tenint-los ben presents.
I el colofó dels tres dies fou el ja també tradicional dinar a El Trull d'en Francesc, on vàrem ser cordialment rebuts per en FRANCESC XAMBÓ, el seu fill i la resta de l'equip.
La gentilesa d'haver-nos fet un espectacular menú a mida (que reproduïm) ens estalvia haver-lo de detallar nosaltres.
Sí que volem, però, fer algunes consideracions:
- és un menú de temporada, d'aquí l'importància de les cireres.
- és un menú basat en productes de proximitat, inclòs el vi, de la D.O. Empordà.
- la quantitat d'opcions (i la seva varietat), fa que tothom trobi el seu gust... i sovint fa difícil haver de triar.
- de la qualitat no cal dir res més que, quan marxàvem, hi havia qui preguntava quan teníem previst de tornar.
El dinar va acabar amb un brindis (amb cava cortesia del propi FRANCESC) i tot de bons desitjos. Fa goig de viure aquests moments.
Abans de pujar a l'autocar teníem una estona per començar a fer la digestió tot contemplant un paratge idíl·lic: el riu la Muga, amb la seva frondosa riba poblada d'ànecs i oques. El tercer dia sí que va acomplir amb escreix la seva part del títol, els ànecs.
La tornada a Barcelona se'ns va fer un xic melangiosa; però és el preu que vam haver de pagar per haver passat tres dies intensos i plaents. Tres dies on vàrem conjuminar ‒com tenim per costum‒ cultura (Besalú: pedres) i vessants tècnics (Collverd: ànecs), encara que ens fallessin les ones, dignament substituïdes per l'excursió terrenal pels mateixos indrets.
Bé, no som una agència de viatges, però ens en sortim prou. Estigueu amatents a les properes sortides, per si són del vostre interès (tothom és benvingut). Les trobareu anunciades a l'Agenda d'aquesta mateixa pàgina web.