Havaneres del Cinquantenari
 |
Sortida tècnica-cultural de tres dies: 28, 29 i 30 de Maig. |
Ja us avancem que la darrera sortida tècnica-cultural del curs del Cinquantenari va acomplir les grans expectatives aixecades. A tots els nivells: nombre d'inscrits, visites, àpats... i les havaneres!
Començarem la crònica per la prèvia, és a dir, per l'interès que va despertar entre els nostres socis i simpatitzants. Es va assolir una xifra que ens donà la raó quan fèiem burla de les campanyes publicitàries i els seus “no t'ho pots perdre”, referint-se a viatges, pel·lícules o sèries de televisió, espectacles de tota mena, etcètera. Hi ha qui s'ho va perdre, naturalment, pel motiu que sigui, i no passa res. Els assistents, però, ens ho passàrem d'allò més bé i ‒fins i tot ja ens havíem atrevit a assegurar-ho‒ els tres dies seran difícilment oblidables, no exagerem.
A més, en aquesta ocasió, es va treballar per omplir de contingut les diferents franges horàries en els tres dies previstos, com tenim per costum; però sense haver-nos d'atabalar per anar d'un lloc a l'altre, amb distàncies i durades proporcionades.
Un factor clau en el desenvolupament d'aquesta mena d'activitats ‒i que no depèn de nosaltres‒ és la climatologia. Val a dir que ens acompanyà en tot moment: cel serè, temperatura agradable i la tramuntana prou tranquil·la els tres dies.
Així doncs, a l'hora prevista (no gaire matinera: dos quarts de deu) iniciàvem la marxa una quarantena d'amics en el modern autocar de l'empresa habitual (Alfaro Bus), en aquesta ocasió conduït pel seu propietari, l'ETI. Una paradeta “tècnica” a mig camí i arribàrem a migdia a la primera destinació prevista: el Museu del Suro, de Palafrugell.
El Museu del Suro pertany al sistema territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i està situat al bell mig de Palafrugell. Adquireix, conserva, interpreta i posa en valor el patrimoni vertebrat a l'entorn del món del suro a Catalunya, com a configurador d'un paisatge, una indústria, unes formes de vida i una identitat comunes. S'ubica en una antiga fàbrica surera, la més important del sector industrial a Espanya: Miquel, Vincke & Meyer, fundada el 1900. Compta, a més d'un passat econòmicament rellevant, amb uns elements poc comuns a les construccions sureres que, sovint, són edificis funcionals sense concessions als elements decoratius ni a la participació d'arquitectes reconeguts, mentre que l'autor del que ens ocupa fou en General Guitart i Lostaló (Gràcia,1859 - Barcelona,1926). En aquest conjunt destaquen els detalls modernistes, les dimensions i l'estructura.
La gentil LAURA fou la nostra guia. La visita començà al pati, contemplant una alzina surera, de l'escorça de la qual s'extreu el suro. Calen entre 15 i 25 anys per poder començar-ne l'explotació, la qual arribarà a la màxima producció cap els 100 anys, podent-ne viure fins els 150 ó 200. Sempre s'ha dit que les alzines les planten els pares per als seus fills. Finalitzàrem aquest apartat amb algunes informacions sobre les característiques (fisiològiques, de sòl, clima, etc.) d'aquesta preuada espècie mediterrània.
Un cop tornàrem a dins, vàrem anar passant pels diferents àmbits, il·lustrats amb plafons explicatius i farcits d'eines i maquinària d'època.
La transformació s'iniciava fent bullir l'escorça per aplanar-la i deixant-la reposar entre nou mesos i un any. A continuació calia classificar-la segons les seves qualitats. Es tornava a bullir per fer-la més flexible i fàcil de treballar, al temps que augmentava un 30% el seu volum.
La principal utilitat del suro fou d'antuvi fer taps (pel vi, per l'oli, per les begudes espirituoses). Era un procés absolutament artesanal que, de manera inevitable, va generar vertaders especialistes: els primers el raspaven amb una rascleta per treure la part llenyosa; seguidament altres convertien les pannes de suro en llesques de l'amplada aproximada a la llargada que hauria de tenir el tap; el següent pas era carrar, o sigui que amb ganivetes es convertien les llesques en prismes rectangulars. Els més ben considerats ‒i també els millor pagats‒ eren els tapers, que treballaven a preu fet, sense horaris; un ofici que s'aprenia de jovenet. Més endavant ens hi tornarem a referir. En aquest espai s'exposen diversos estris que varen servir per entendre les oportunes explicacions sobre com s'anava treballant la matèria primera fins arribar al producte final desitjat.
L'aparició de maquinària adient va ser un primer pas cap a la mecanització. També va suposar l'entrada de les dones en les fàbriques, donat que es considerava que la feina era ja més senzilla i se les podia pagar menys que als homes. Les dones, a més de treballar, continuaven ocupant-se dels fills i de la casa. Dels canvis que aquest fenomen va suposar a nivell culinari en parlem unes línies més endavant.
Quan arribà l'electricitat, la mecanització ja fou total. I el pas definitiu cap a la modernització fou la descoberta de l'aglomerat de suro, que permeté el màxim aprofitament de la matèria primera i el desenvolupament de noves aplicacions industrials (sobre tot en la construcció) i decoratives: paper de suro, panells aïllants... Una sèrie de vitrines exhibeixen mostres (algunes ben artístiques) de tot això.
Cridava l'atenció l'estendard fet de suro (naturalment!) de La Taponera, un cor masculí inscrit en el moviment dels Cors de Clavé actiu entre els anys 1859 i 1955. L'estendard és del 1887.
Acabàrem la visita còmodament asseguts a la sala de projeccions, on s'emetia un documentat reportatge sobre la història de la dita Miquel, Vincke & Meyer. Tot plegat ens va ajudar a entendre la importància de la “civilització” surera, substrat de totes les poblacions situades al voltant de les Gavarres.
Els tapers mereixen un punt i a part. El seu cicle setmanal era bastant curiós (i envejable). Iniciem-lo en dissabte, quan anaven a cobrar i s'afanyaven a començar els preparatius de les seves xefles dominicals. D'aquestes memorables xefles ens parlà ‒i ponderà‒ el professor JAUME FÀBREGA (La cuina modernista). Dilluns no hi havia forces (ni ganes) de treballar, si de cas ja hi anaven dimarts... a la tarda. Recordeu que cobraven a preu fet i que estaven prou ben pagats.
Nosaltres havíem contractat l'experiència Les tapes dels tapers, organitzada conjuntament pel Museu del Suro i La Cuina de l'Isaac, un maridatge entre la cultura, el patrimoni i la gastronomia. Si ja durant el recorregut se'ns parlà de la importància de la gastronomia en la forma de vida dels treballadors de la indústria surera, era el moment d'atansar-nos fins el restaurant La Sala Gran (de Llofriu), on ens regalàrem la proposta culinària del xef ISAAC SABRIÀ, amb el tast d'una selecció dels menjars de que gaudia la gent del territori, tant dels menjars de diari com el de les festes i les xefles a que estaven tan avesats.
Aquí la teniu referida:
- esqueixada de bacallà
- peixet fregit
- peixopalo amb tripa de bacallà i patates
- suquet de gatets
- arròs a l'estil empordanès
- platillo de mandonguilles amb pop de Palamós i trompetes
de la mort
- maduixes macerades amb espuma de crema catalana
- celler:
· Clos Primat blanc (D.O. Empordà)
· Clos Primat negre (D.O. Empordà)
- pa, aigua i cafès
Una cuina basada en productes del territori i de les incorporacions arribades de lluny pel comerç, com el peixopalo que venia del nord i que va ser un dels menjars més populars des del segle XVI a l'Empordà. Amb la industrialització a finals del segle XIX i la conseqüent incorporació de les dones a les fàbriques, es passà d'una cuina de suficiència i de xup-xup a la cuina de les presses; es fan més habituals els fregits de fer-ne via i comencen els menjars per emportar, deixant els cuinats més elaborats pels dies de Festa Major o pel lleure en colla a les barraques de la costa. D'això en diuen que és “un projecte de rescat”, que és “cuina de la memòria”. I nosaltres que ens vàrem beneficiar! Fou un dinar memorable, bo de debò.
Anecdòticament, dir-vos que fou en dimarts, dia que acostumen a tenir tancat. Però ens varen atendre (molt i molt bé, per cert) exclusivament a nosaltres, cosa que els agraïm públicament.
Tocava llavors arribar-nos a Calella de Palafrugell, però no encara a l'hotel. Bé que en les repetides ocasions que hi hem fet estada hem voltat lliurement per la vila, però mai ha estat protagonista de cap de les nostres activitats. Enguany vàrem voler esmenar aquesta mancança i ho férem d'una manera excelsa, ho férem de la mà de l'insigne JOSEP PLA (Palafrugell,1897 - Llofriu,1981), en sentit figurat.
En realitat qui ens menà per aquells bells indrets fou la MIREIA, guia de la Fundació Josep Pla, una entitat que va néixer l'any 1973, quan el propi escriptor va decidir donar la seva biblioteca particular, creant una fundació regida per un patronat que vetllés per la seva conservació i per facilitar l'accés al públic interessat. L'any 1990 s'aproven els corresponents estatuts i un parell d'anys més tard s'integren (amb compromís de col·laboració econòmica) la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona, el Consell Comarcal del Baix Empordà i l'Ajuntament de Palafrugell. Actualment promou, motiva i facilita la lectura i l'estudi de l'obra literària i periodística de JOSEP PLA.
Una de les activitats que duen a terme és la Ruta Josep Pla. Nosaltres havíem seleccionat la part que transcorre per Calella de Palafrugell (n'hi ha d'altres: Palafrugell, Tamariu, Pals...), un passeig literari per conèixer diversos indrets significativament planians d'aquesta vila. El punt de trobada fou l'oficina de turisme, ubicada a Sa Perola, antic tenyidor de xarxes. La passejada transcorregué des del Mirador dels Burricaires, al Port Bo i a la Platja del Canadell, passant arran d'aigua per la terrassa de Can Genís. A Calella, els textos de Pla, que llegírem entre tots, ens evocaren el paisatge i l'estiueig de la seva joventut. També ens ajudà l'observació de fotografies de l'època. I coneguérem uns quants calellencs importants: la Marieta Batlle, en Pepet Gilet, l'Hermós... La ruta arribà davant la casa d'estiueig de la família Pla (encara hi pertany).
Acabarem aquesta secció de la crònica amb algun dels textos llegits:
“Confesso que tinc una certa debilitat per Calella de Palafrugell. En realitat forma part, molt directament, del meu poble. És un dels llocs que tenen més gràcia de la nostra costa nord. És un poble prodigiosament bonic ‒sobretot vist des del mar”. (Aigua de mar)
“Al Canadell es produeix, entre les famílies, una certa promiscuïtat. Des de fa molts anys que hi va la mateixa gent. Això fa que gairebé tot se sàpiga”. (El quadern gris)
“L'estiueig al Canadell és crepuscular ‒familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s'hi coneix”. (El quadern gris)
I llavors sí, sadollats de nous coneixements, ja era l'hora d'aposentar-nos en les respectives habitacions prèviament reservades i refer-nos una mica per tal d'encarar-nos amb el sopar.
L'Hotel Alga**** és, alhora, una tradició i una garantia pel Club. Una cadena de coincidències (que va començar amb la nostra estimada ÀVIA REMEI, la qual, per cert, també s'havia animat a venir amb nosaltres en aquesta sortida) ens va portar a establir una relació que s'ha demostrat plenament profitosa amb el pas del temps: Terra i Mar (2013), Mar de Flors (2014) i Pedres, ones i ànecs (2017) són els precedents; tot i que ja col·laboraven amb la nostra tómbola de l'Acte d'investidura del Gourmet Barceloní de l'Any des del 2011. Des de la recordada YOLANDA MENA fins a la benvolguda ELISENDA ARTALEJO, passant pel FERRAN, la RAQUEL o l'ALEIX, els successius responsables d'aquest establiment hoteler propietat de Novara Hotels han mostrat sempre una absoluta empatia amb el nostre Club. En l'any del Cinquantenari no volíem negligir-lo. Les seves instal·lacions (no només les confortables habitacions, també el jardí, la piscina o l'acollidor bar) i la seva ubicació privilegiada amb vistes al mar (i a les Illes Formigues) fan que sempre hi tinguem ganes de tornar.
El seu restaurant El Càntir ofereix els seus serveis més enllà de la clientela de l'hotel. La gastronomia ha estat sempre un aspecte ben cuidat per part de la gerència, contractant xefs de prestigi que presenten propostes ben atractives. La nostra estada coincidí amb la residència del xef GERARD MOSOLL, qui es va fer un nom al capdavant del restaurant Sa Clova de Girona.
El menú, basat en productes de temporada, consistí en una amanida, un plat de peix i un de carn (tots dos, no havíem d'escollir) i les postres:
- amanida amb quinoa, verduretes, salmó i vinagreta de pipes de carbassa
- suprema de gall de Sant Pere, blat guisat amb ceps i crema de crustacis
- ploma de porc duroc amb poma rostida i reducció de ratafia
- amanida de fruita de temporada amb infusió de menta i sorbet de fruita de la passió
- celler:
· Dinarells Negre 2018 (14,5º) (garnatxa, carinyena i merlot), de la Cooperativa Agrícola Garriguella (D.O. Empordà)
· Dinarells Blanc 2018 (12,5º) (macabeu, garnatxa, moscatell), de la Cooperativa Agrícola Garriguella (D.O. Empordà)
- pa, aigua, cafès o infusions
Sabíem que no quedaríem decebuts. Bon final per a una bona jornada. Ja tocava descansar.
L'endemà aixecàrem els ànims amb un esmorzar de bufet. Tot seguit ens desplaçàrem fins a la veïna població de Torrent, on visitàrem el Museu de la Confitura. Val a dir que pels desplaçaments d'aquest segon dia vàrem comptar provisionalment amb en MARTÍ com a xofer, les prestacions del qual superaren les del titular (cosa que ja acostuma a passar).
L'inici fou un llimoner enganxat a la façana de migdia d'una casa de Torrent. Mentre la GEORGINA REGÀS batallava amb els tràngols de restaurar una casa, va començar la collita de llimones, primer per fer-ne sucs, després cremes, sorbets o pastissos; fins que un dia una amiga anglesa li va donar una recepta de melmelada de llimona. La GEORGINA mai no havia fet una melmelada, ni una confitura, i va entrar en un món que desconeixia per complet i que la va fascinar. Ella, cuinera i escriptora, és una figura clau en la recuperació i divulgació de la cuina tradicional catalana. I el 24 de Juliol de 2004 va inaugurar aquest museu, on, des d'aleshores, no s'ha parat de fer confitures, investigant nous gustos de melmelades i gelees. S'hi realitzen cursos, exposicions, celebracions... Hi ha de tot vinculat a l'univers dels sabors (productes, llibres).
Qui ho porta a dia d'avui és na TERESA MILLÀS, que amablement (i amb molta paciència) ens va explicar la diferència entre confitura, melmelada i gelea; veiérem la cuina on es preparen i ens oferí una petita degustació demostrativa del centenar llarg de preparacions que comercialitzen.
Això sí, vàrem haver de fer-ho en dos torns, donada la relació entre la mida del local i com n'era de nombrós del nostre grup. Tanmateix ho aprofitàrem per fer una passejada tranquil·la per l'interior de Torrent, no donem puntada sense fil nosaltres.
Per arrodonir-ho vàrem fer algunes adquisicions a la botiga, cosa que ens hauria de fer possible assaborir quelcom més que records quan estiguéssim de tornada a casa.
A tocar, al terme municipal de Palau‒Sator, s'hi troba el Mas Saulot, amb més de 20 hectàrees de pomeres. Des d'uns anys ençà es varen decidir a comercialitzar la sidra Mooma (de Montgrí + poma), la primera sidra catalana. Això ens havia cridat l'atenció i decidírem programar-ne la visita.
Ens va rebre el jove matrimoni format per l'AIDA (encarregada de l'àrea de restauració) i el PAU, tercera generació de la família que es dedica al cultiu de pomes a l'Empordà (des del 1962), tot i que ja anteriorment (fins a la sisena generació) treballaven aquesta finca, encara que dedicada a altres conreus, com ara els arrossars.
En PAU ens portà cap a les pomeres per mostrar-nos algunes de les seves especificitats i parlar-nos de les feines necessàries per tal de tenir-ne cura (com la forma obligada en que es planten per facilitar-ne la recol·lecció, l'aclarida de la fruita o el combat de les plagues i malalties). Va incidir en la progressiva mecanització de les feines del camp, un aspecte imprescindible si es vol mantenir la rendibilitat de la producció. Cal saber que la poma de Girona està registrada com a Indicació Geogràfica Protegida a la Unió Europea.
D'allà vàrem passar a la planta d'elaboració de la seva sidra. És una beguda fresca, completament natural, baixa en alcohol i saludable. Havent estat acuradament seleccionades les pomes i barrejades segons les característiques, les maceren, premsen i fermenten. A la bodega es segueix un rigorós procés de control, transvàs, clarificat, filtrat, gasificat i, finalment, embotellat. Cada una de les seves sidres té un procés específic que dura de 6 a 12 mesos i varia cada any, segons el moment de recol·lecció de les pomes, les condicions meteorològiques, el terreny i el vigor o varietat de les pomeres. La sidra Mooma és definida com a jove, equilibrada, afruitada, filtrada i lleugerament gasificada. Va estar presentada ‒sense ells estar-ne al cas‒ en un tast internacional (Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Portugal...) celebrat a Astúries l'any 2016... i va guanyar un premi!
A més elaboren quatre sucs de poma monovarietals: gala, pink rosée, fuji i granny smith. Són sucs diferents que satisfan tota mena de paladars. Els tastaríem ja asseguts a taula, previ al dinar.
La visita finalitzà amb la projecció d'alguns didàctics vídeos sobre aspectes concrets de tot allò que havíem anat aprenent. Realment fou una experiència reeixida i recomanable.
Per completar-ho teníem el dinar preparat allà mateix, al cor de l'Empordà, sota una teulada i en contacte amb la natura que ens havia anat acompanyant. Fou un menú elaborat amb plats relacionats amb el món de la poma i la sidra, així com tradicionals de la seva família, maridats ‒naturalment!‒ amb sidra:
- a compartir:
· amanida de l'hort
· espàrrecs verds brasejats amb salmó i salsa de festucs
· pastís de truites de l'àvia Fina
· xistorra a la sidra Mooma
· calent de compota de poma amb botifarra negra
· pa de coca amb tomata
- a escollir:
· bacallà amb poma i allioli gratinat
· verdures a la brasa amb romesco
· broqueta de porc o de pollastre amb verdures
· hamburguesa el Rodonell
- pastís de poma de l'àvia Nita
- sidra Mooma
- aigües i cafè
Un altre àpat d'alt nivell, una altra fita assolida en aquestes aprofitades jornades.
Com era d'esperar, alguns vàrem passar per la botiga abans de marxar, on despatxen també altres productes relacionats (vinagre de poma, confitures o compotes), per endur-nos cap a casa sucs o sidra d'autèntic “kilòmetre 0”.
Teníem la tarda pel davant. I vàrem treure-li partit anant a conèixer la que havia de ser una nova descoberta per a molts de nosaltres: el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda, que és el testimoni de l'ocupació d'un lloc privilegiat des de fa, almenys, 2.600 anys.
El nostre amfitrió, en PAU ‒simple coincidència de nom amb el de les pomes, res a veure‒, inicià el recorregut pel jaciment ibèric. És un poblat que es troba al cim d'una muntanya, a 165/170 metres sobre el nivell del mar, en una situació privilegiada, tant per l'àmbit defensiu (pels penya-segats) com per la visió panoràmica, de gran importància estratègica. Està datat entre els segles VI a I a.C. i ha estat recentment consolidat i senyalitzat. L'oppidum visitable és només una part de la superfície total original, que es creu que arribava a una hectàrea, doncs les construccions posteriors que avui ocupen la muntanya devien destruir-ho parcialment. A banda dels habitatges, destaquen un bon nombre de sitges (normalment destinades a cereals) amb gran capacitat d'emmagatzematge, cosa que permet elucubrar sobre els seus usos (aguantar l'hivern, suportar anys de males collites, sobreviure a setges, comercialitzar-ne els excedents). També s'han trobat excepcionals peces arqueològiques (com ara esteles ‒probablement funeràries‒) i forns de metall amb restes que denoten una gran activitat. S'abandonà quan els seus habitants baixaren a ocupar la plana (on ara es troba Llançà), ja en plena romanització.
A continuació ens dirigírem a la veïna Torre de Guaita. Data del segle XV i tenia com a funció vigilar la zona costanera i protegir-la de possibles invasions corsàries i pirates, molt freqüents a l'època. Degut a un incident sofert per un dels nostres amics (que finalment es va poder resoldre sense conseqüències), va continuar el guiatge en RAÚL, un cubano-català molt eixerit. La torre fou bastida sobre una primitiva capella, d'aquí la seva planta semicircular allargada. Són visibles l'absis, l'antic accés i els diversos sistemes que s'empraven com a fortificació, defensa (sembla clara la referència a la dita “a Dios rogando y con el mazo dando”) i refugi. Fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
Al segle XVIII es va bastí adossada a la façana de ponent de la Torre de Guaita medieval una nova Ermita, que fou dedicada a Sant Sebastià Màrtir, protector de les epidèmies (a mitjans del segle anterior s'havia patit la pesta). És d'estil barroc, de façana senzilla i amb una sola nau i dues capelles a cada lateral. Continua oberta al culte. L'Hostatgeria s'aixecà també el mateix segle, tot i que a la segona meitat.
Ja el 1857 s'inaugurà el Far, la llum del qual arriba fins a 32 milles nàutiques, cosa que el fa el més potent del nostre litoral.
Construït per una terrassa que salva el desnivell, consta de la torre-far i altres dependències complementàries, envoltat d'una zona enjardinada i una tanca.
La torre és de planta circular i tot el conjunt és de línies simples amb criteri de senzillesa i detalls decoratius (finestres, cornises) d'inspiració clàssica.
Hem deixat pel final parlar de les magnífiques vistes panoràmiques que s'oferien als nostres ulls (i als objectius de les càmeres).
El dia era clar i s'albiraven les Pirineus.
Bé, no?
Déu n'hi do amb aquesta segona jornada! I encara faltaven més coses.
D'entrada el sopar, que vàrem mirar que fos una mica més d'hora que l'anterior per donar pas a la cirereta del pastís d'aquestes jornades.
Però fixem-nos ara en què vàrem sopar:
- sopa de tomàquet raf, tàrtar de bacallà i oli d'olives negres
- lluç farcit amb bou de mar i emulsió de garoina
- raviolis de vedella de Girona amb salsa de tòfona i emulsió de patata
- daus de poma, el seu sorbet, llima i emulsió de iogurt
- celler:
· Dinarells Negre 2018 (14,5º) (garnatxa, carinyena i merlot), de la Cooperativa Agrícola Garriguella (D.O. Empordà)
· Dinarells Blanc 2018 (12,5º) (macabeu, garnatxa, moscatell), de la Cooperativa Agrícola Garriguella (D.O. Empordà)
- pa, aigua, cafès o infusions
Us ho havíem dit o no? La qualitat del restaurant El Càntir la demostren dia a dia. Un motiu més per tornar-hi.
De sempre, la segona nit en les sortides de tres dies ha estat el moment del brindis amb cava. Però enguany, amb motiu del Cinquantenari, volíem lluir-nos i vàrem organitzar una cantada d'havaneres privada amb el grup Arjau allà mateix.
El grup Arjau té una brillant trajectòria de més de vint anys, amb participació en les cantades més importants de Catalunya (la Mostra de l'Havanera Catalana de Palamós, les Festes de la Mercè a Barcelona i les Cantades d'Havaneres de L'Escala i de Calella de Palafrugell), a banda d'haver actuat al Palau de la Música Catalana i de viatges a l'estranger (Cuba, Holanda, Getxo, Granada o Escòcia). Defensen l'estil clàssic de l'havanera, a tres veus i una guitarra. Tenen discografia editada (quatre àlbums propis més algunes col·laboracions), que recull una mostra de les seves cançons.
Vàrem gaudir d'uns moments que quedaran guardats en la nostra memòria de manera inesborrable. En JORDI GRAU, en JORDI RUBAU i en JOSEP MARIA BATLLE ens adelitaren amb un reguitzell d'havaneres, valsets mariners, rumbes, boleros i cançons de taverna. El seu tarannà proper encara enaltia més la seva intrínseca qualitat artística. La festa arribà al seu súmmum quan ‒previ repartiment de mocadors blancs logotipats fets amb motiu del 20è. aniversari del grup‒ tota la concurrència col·laborà en la coreografia típica de La Bella Lola. I el pic de l'emoció fou la cloenda esperada amb El Meu Avi. Estem convençuts d'haver aconseguit commemorar el Cinquantenari molt dignament, ens considerem afortunats d'haver-lo pogut viure.
Mentre l'actuació avançava, es van dur a terme dues accions. D'una banda la preparació (primer) i distribució (després) del pertinent rom cremat, que ‒dit sia de passada‒ el vàrem prendre amb molt de gust.
I també aprofitarem els minuts de repartiment de mocadors per celebrar el sorteig anunciat: les “veus innocents” dels amics d'Arjau varen “cantar” el número (aleatori) de la sòcia que fou premiada amb el reemborsament de l'import de la seva inscripció. Tothom content per ella i ‒lògicament‒ desitjant ser-ne l'agraciat en una propera ocasió (que difícilment es produirà).
I bé que ho havíem parlat, però Arjau és una agrupació professional amb el seu repertori assajat i tancat de cara a la temporada, cosa que no feu possible que ens interpretessin l'havanera titulada L'Àvia Remei, dedicada a la nostra amiga ‒que hi era present‒, amb música de MARIA TERESA MONCLÚS MARQUÈS i lletra de JOANA GAJA VIVES. Us deixem reproduïda la partitura.
Enfilem ja la crònica de la tercera i darrera jornada, que començà amb la sempre feixuga circumstància d'haver d'abandonar l'estatge festiu.
Abans de continuar, però, ens volem aturar ‒ni que sigui per unes línies‒ i tenir un sentit record per tots aquells amics que ens han acompanyat en el decurs d'aquests cinquanta anys, que han fet possible que el Club hagi perdurat fins avui i que, malauradament, ja no tenim amb nosaltres.
Un d'ells, vuit anys enrere, ens va suggerir de visitar el Monestir de Sant Pere de Rodes, facilitant-nos l'informació pertinent (horaris, tarifes, contacte, opcions pel dinar). En aquella època encara no havíem iniciat la programació de sortides tècniques-culturals de més d'un dia i la distància des de Barcelona (comptant la tornada) va aconsellar de no anar-hi. Era una proposta que teníem guardada, massa temps potser. Serveixi aquesta reflexió d'homenatge. Moltes gràcies JAUME MIR!
Reprenem el fil. Ens dirigírem al nord, cap el Cap de Creus, allà on es troba el Monestir de Sant Pere de Rodes, una joia del romànic català.
Del Monestir de Sant Pere de Rodes ja es té notícia des de l'any 878, quan era una humil cel·la monàstica. Durant la primera meitat del segle X es convertirà en abadia independent. La seva configuració principal l'adoptarà en els segles XI i XII, tot i que va continuar sent objecte de successives reformes al llarg de la seva dilatada història, que acabà el 1835, quan fou abandonat definitivament arran de la desamortització, sofrint els acostumats saquejos.
Aquí també vàrem ser dividits en dos grups, per facilitar-ne la circulació interior. S'ha de reconèixer l'esforç fet per molts de nosaltres, ja que per arribar s'havia de recórrer més d'un quilòmetre caminant des de l'aparcament de l'autocar... i el Sol no perdonava. Un dels grups el guià na CLARA POCH, cap d'àrea, meravellosa coneixedora de l'indret.
Havent estat rebuts i saludats al patí d'accés, començàrem la visita enfilant-nos a una terrassa a sobre del claustre, un mirador excepcional sobre tot el sector de costa situat al nord del Cap de Creus, en particular les badies de Port de la Selva i Llançà.
Cal saber que la vida monàstica es regia per la Regla de Sant Benet: ora et labora. Des del cim on s'alça es dominaven extensions de vinyes que ‒entre d'altres beneficis i privilegis‒ els havien estat donades pels nobles i senyors de la contrada, no debades el Monestir va ser el principal centre espiritual del comtat d'Empúries... inclús se li atribuïa la tinença de relíquies ni més ni menys que del mateix Sant Pere, entre d'altres, poca broma. Les seves possessions s'estenien pels comtats de Peralada, Empúries, Rosselló, Besalú i Girona, i encara a Osona, el Pallars i el Vallès.
El primer que és fàcil d'observar és que està construït en terrasses per adaptar-se al terreny. Tots els edificis s'organitzen entorn del claustre i l'església. De lluny són ben visibles la torre de defensa (segle X, reformada el XIV) i el campanar (segle XI), ambdues edificacions de planta quadrangular i de tres pisos. La torre amb poques obertures; el campanar ‒segons pisos‒ presenta finestres amb arc de mig punt, geminades o amb arcuacions llombardes.
Travessàrem el campanar (impressionant el seu interior, vist des de baix) i baixàrem al claustre. Des d'allà entràrem al refetor, comunicat amb la cuina i el rebost. Allà se'ns explicà la dieta alimentària monacal (molt abundant i gens saludable) així com elements varis de la seva rutina quotidiana. Altres dependències a les quals dóna accés el claustre: la sala capitular, l'arxiu i la biblioteca. El segon pis o sobreclaustre estava destinat a les cel·les dels monjos.
Aquest claustre fou bastit al damunt del claustre primitiu, per la qual cosa està en un nivell superior a l'entrada de l'església. Patí fortament l'espoli i ha estat molt refet en successives campanyes relativament recents. Al mig podem veure el brocal d'una cisterna, una peça de marbre tallat en època renaixentista.
El claustre primitiu fou tota una descoberta pels restauradors. Encara que una de les galeries fou desfeta en bastir-se una cisterna, es pot saber que en tenia quatre de porticades al voltant d'un pati trapezoïdal. El terra és d'opus spicatum (tècnica romana que pervivia en temps medievals) i la coberta de volta de canó amb arcs de mig punt. Poguérem observar també restes de pintura mural.
I ja entràrem a l'església, l'element més important del monument, obra cabdal i única en el seu tipus dins del romànic català. La nau central és de planta basilical, d'una riquesa decorativa i grandiositat excepcionals, amb tres naus (la central amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle), transsepte i tres absis semicirculars. Els capitells, de tipus califal, són de tradició coríntia o amb entrellaços i estan considerats entre les millors peces escultòriques del segle XI. Els arcs formers arrenquen des d'un alt podi. El resultat impressiona.
Uns esglaons volgudament irregulars (per qüestions defensives) tallats en la roca ens conduïren a la cripta, considerada la part més antiga del cenobi. Allà escoltàrem alguna llegenda sobre les relíquies i alguna història sobre les funcions no religioses que tenia un centre d'aquesta importància en el seu temps.
La portalada exterior (obra del Mestre de Cabestany) mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que ens han arribat mostren la seva qualitat extraordinària, probablement de les millors de la seva època. A l'atri n'hi ha dues peces exposades, una d'elles presumiblement la clau de volta... són reproduccions, els originals es troben al Museu Frederic Marès.
Ens havien deixat el darrer espai com un punt d'especial interès per a nosaltres: el celler, de planta rectangular i amb tres pisos. Es va edificar aprofitant la roca viva, per així obtenir millors condicions de conservació. Les seves dimensions ens donen idea de la importància que tenia el vi per aquesta comunitat. Fet i fet, el cellerer era la segona autoritat, rere l'abat.
Tot s'acaba, però. Tocava refer la caminada fins l'autocar. Els ànims encara estaven prou amunt, la satisfacció per allò que havíem conegut més la bellesa de les vistes que ens acompanyaven ho varen fer més fàcil.
I per deixar-nos un bon regust, la darrera fita fou tornar a dinar a El Trull d'en Francesc, restaurant recomanat pel Club (vegeu Restaurants) i on els socis tothora rebem un tracte especial.
El Trull d'en Francesc és un restaurant de cuina empordanesa de qualitat, tot un referent a la comarca, situat en un entorn natural privilegiat. En les successives ocasions que hi hem anat, sempre ha superat les expectatives, amb menús de temporada, basats en productes de proximitat, amb gran quantitat i varietat d'opcions i ‒per descomptat‒ d'una qualitat immillorable.
Aquesta vegada no fou l'excepció, ans al contrari, fou encara més espectacular i aclaparador:
- entreteniments a compartir:
· olives adobades
· patates xips
· amanida de seitons amb tomàquet, ceba i llavors de gira-sol
· croquetes casolanes
· pernil ibèric sobre llit de pa amb tomàquet
· anxoves amb amanida i pa de pagès amb tomàquet
· canelons de carn d'olla
· arròs amb ceps
· carxofes a la brasa
· cargols a la llauna
- a escollir:
· galtes de porc rostides al forn
· botifarra a la brasa amb mongetes del ganxet
· costelles de xai a la brasa
· magret d'ànec a la brasa
· magret d'ànec amb poma i salsa ratafia
· cuixa d'ànec rostit al forn
· galta de vedella a la cassola
· entrecot de vedella a la brasa, o amb salsa de formatge blau, o amb salsa de pebre verd
· peus de porc amb ceps i gratinats
· peus de porc a la brasa ben rossos
· espatlla de xai rostida al forn
· bacallà a la crema de ceps
· botifarra a la brasa amb rossinyols saltejats
· bacallà a la catalana amb samfaina i patates
· llobarro de Roses a la brasa o rostit al forn
· suprema de corball rostit amb ceba i cireres caramel·litzades
- postres a escollir:
· tiramisú diferent (mascarpone, cruixent de xocolata i crema anglesa al cafè)
· milfulles de crema de iogurt, fruites del bosc i coulis de gerds
· maduixes amb crema anglesa i gelat de vainilla
· bescuit gelat amb xocolata calentona
· gelat de romaní i espígol
· sorbet de llimona verda natural
· sorbet de pera amb gingebre confitat
· sorbet de préssec groc
· lioneses de nata amb xocolata negra desfeta
· pinya natural
· cafè liégeois (cafè, gelat de vainilla i nata natural batuda)
· carpaccio de pinya natural amb sorbet de peres
· mató de Siurana de llet d'ovella amb mel de bosc a la taronja
· xuixos de crema amb gelat de xocolata
· gelat de rom amb prunes
- vi, aigües, cafès o infusions i cava
Els FRANCESC XAMBÓ (pare i ‒ara ja també‒ fill) són esplèndids, queda clar. Una mostra més? La seva aportació anual a la tómbola de l'Acte d'investidura del Gourmet Barceloní de l'Any. I és clar que tenim ganes d'anar-hi sempre que ens és possible!
Un darrer cop d'ull a l'idíl·lic paisatge que conformen el riu La Muga i la resclosa del Cordó, amb la seva fauna autòctona (com l'ànec collverd), fou el preludi al moment del retorn a Barcelona.
Tothom n'era conscient que el cost de la vetllada d'havaneres (el grup Arjau més el rom cremat) no s'havia repercutit als assistents de la sortida tècnica-cultural, sinó que va anar a càrrec dels estalvis que el Club ha pogut fer els darrers anys, amb aquesta idea que serveixin per enlairar la celebració del Cinquantenari. I pel camí, es comunicà als assistents una darrera gentilesa que el Club havia tingut amb el mateix motiu: una de les dues nits d'hotel també havia anat a càrrec de l'entitat, d'aquí que el preu de l'activitat resultés tan convenient.
Havíem après de la cultura del suro (bàsic per fer taps), de la confitura i similars i del cultiu de la poma (amb els sucs i la sidra)... la vessant tècnica havia estat coberta amb escreix. I la cultural... vosaltres jutgeu: Josep Pla (en el seu territori), Sant Sebastià de la Guarda (per triplicat), i el majestuós Monestir de Sant Pere de Rodes. Li afegim uns àpats (tres dinars més dos sopars) de luxe i tenim un resultat memorable.
Aquesta benintencionada crònica és només un pàl·lid reflex d'aquells tres dies intensos. Fins aquí hem arribat.