Barcelona des del mar - Santa Eulàlia
 |
Vàrem reviure l'experiència. |
Comencem aquesta crònica d'una manera insòlita, amb una “dedicatòria”: sí, la dediquem a tots aquells porucs que varen declinar de venir a causa d'uns fets que s'anaven produint durant la setmana a les nits barcelonines i que de cap manera era previsible que afectessin ‒en aquell lloc i a aquella hora‒ a la nostra activitat. Tranquil·litat absoluta fou el que ens trobàrem.
No només això, sinó que també les condicions meteorològiques (uns altres malastrucs, els de la previsió del temps, que sempre “amenacen” amb pluges, tot i que no acostumen a encertar gaire ni l'hora ni l'indret) foren perfectes: matí assolellat i mar plana.
Cal recordar (i recordar és reviure) que aquesta fou la repetició d'una immillorable vivència de feia més de quatre anys, quan vàrem navegar per la línia de la costa barcelonina a bord de la goleta Far Barcelona, repetició sol·licitada arran del Curs del Cinquantenari (petició que no va poder ser atesa per falta de dates disponibles). La crònica de Barcelona des del mar finalitzava amb aquestes paraules premonitòries: “Algú apuntava la possibilitat de repetir-la... no és habitual que ho féssim, però tot és parlar-lo”. Així ha estat, com a epíleg dels actes del dit Cinquantenari.
Dit això, a l'hora prevista salpava des del moll on ara s'aixeca el centre comercial Maremagnum el pailebot Santa Eulàlia, amb una trentena d'amics a bord (nombre màxim de passatgers permès ‒i algú es va quedar sense plaça, ho havíem advertit‒), menat per una tripulació ‒mínima‒ de cinc homes, amb el seu capità FRANCESC al capdavant. La circulació (a proa i a popa, a babord i a estribord, o baixant a la bodega) era lliure, tot i que la majoria va preferir buscar acomodament asseguts on pogueren o recolzats a la borda. D'allà estant ens sentíem com els Reis ‒els bons, no els Borbons‒, aquells que cada vespre del 5 de Gener ens fa arribar a Barcelona aquesta històrica embarcació.
Un pailebot és una goleta petita de tres pals (trinquet, major i messana, citats de proa a popa). El Santa Eulàlia va ser avarat a la platja de Torrevella el 1918 i batejat originalment amb el nom de Carmen Flores (nom de la filla de l'armador). Navegà entre 1919 i 1927 per la Mediterrània transportant cereals, fusta, sal o minerals, principalment. I en dues ocasions va creuar l'Atlàntic amb destinació a l'illa de Cuba. L'any 1928 fou comprat per un armador mallorquí que el reformà traient-li el pal de mitjana (o trinquet) i afegint-li un motor. Rebatejat com Puerto de Palma, aquest motoveler de dos pals es dedicà des del 1931 al contraban entre Barcelona i Ses Illes fins que fou requisat. Una nova vida sota la denominació Cala Sant Vicenç el feu dedicar durant gairebé quaranta anys al transport de passatgers i de càrrega. Ja el 1973 fou adquirit per l'empresa Sayremar, que el modernitzà i l'emprà des del 1975 com a vaixell auxiliar en treballs submarins i de salvament amb el pertinent nom de Sayremar Uno.
L'any 1997 el Museu Marítim de Barcelona va fer-se amb el pailebot en subhasta i el va restaurar en el seu aspecte original de veler de tres pals. Així fou com va tornar a navegar (per tota la Mediterrània) i començà a realitzar activitats diverses com a vaixell insígnia del Museu i de la ciutat. Actualment és una peça fonamental en tot tipus de programes educatius i activitats pedagògiques i ciutadanes relacionades amb la nostra mar. L'any 2010 la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya el declarà Bé Cultural d'Interès Nacional.
Segons ens continuà explicant el capità, el Santa Eulàlia fa uns 35 metres d'eslora (47 si comptem el bauprès) i 8,5 m. de mànega, amb un calat de 4 metres. Desplaça gairebé 160 tones (48 són de llast).
Pel que fa a la navegació en sí i a tot allò que se'ns oferia als ulls, us remeten a la crònica publicada al seu dia de l'experiència prèvia.
Les maniobres d'atracament (amb l'auxili de la llanxa) i amarratge formaren part de l'”espectacle” per a uns neòfits com som nosaltres. Ben acabades, fou el moment d'acomiadar-nos i agrair-los la seva feina a la tripulació, posar peu a terra i encaminar-nos a la següent ‒i ben propera‒ destinació: el restaurant.
Sí, en aquesta ocasió també repetírem a la bona taula dels amics del Restaurant La Gavina, que ens tenien preparat:
- per compartir:
· pa de coca amb tomàquet
· amanida d'alvocat i gambes amb taronja i vinagreta de mostassa
· calamars a la romana
· croquetes de pernil
· musclos a la marinera
- plat principal, a escollir:
· paella Parellada o
· turbot amb puré de carbassa i alls tendres o
· bacallà a la graella sobre escalivada o
· anyell al forn
- bomba de xocolata amb coulis de maduixa i alfàbrega
- celler:
· Sumarroca Blanc de Blancs (D.O. Penedès)
· Juvé y Camps Viña Escarlata (D.O. Penedès)
- aigües minerals, cafès i infusions
La copa de cava no estava prevista, però tampoc no va faltar, cosa que va aprofitar el President per a fer el protocol·lari brindis per la salut del Club. Tant de bo això sigui un bon auguri.
I fins aquí aquesta senzilla crònica. Hi ha qui ens omple el cap parlant-nos de la realitat virtual, amb ulleres amb que percebem imatges com si fossin reals o visites de 360º a llocs on no hi som. Nosaltres no estem per romanços, si diem que naveguem és que naveguem i els plats a taula són per menjar, no per pujar les seves fotografies a les xarxes socials.
Una vegada més vàrem viure la realitat real i vàrem menjar de gust... què més podíem demanar!