Zones d'Espanya: València

09 Desembre 2014 14:00

Quan anunciàvem aquesta activitat ja avançàvem que la segona temporada del nostre viatge per les zones d'Espanya presentava un canvi d'horari. Va estar consensuat amb tots els intervinents, des dels assistents habituals fins a qui li toca preparar-ho, els amics de Rebost i Celler. A partir d'ara s'ha convertit en un dinar. Les dues darreres experiències (Galícia i León) ens varen oferir unes menges un xic massa consistents per l'hora de sopar. I en evitació de futures circumstàncies similars vàrem prendre aquesta decisió. I, textualment, dèiem:  “Ara només falta que l'assistència es mantingui o ‒per què no?‒ fins i tot augmenti.” Dit i fet!:  s'ha incrementat el nombre d'assistents en un 50%!, fins gairebé el límit d'aforament de l'acollidor local.

També puntualitzàvem que el concepte “zones d'Espanya” pretén ser asèptic, sense entrar en delimitacions administratives discutibles ni en reivindicacions històriques. El criteri vol ser de cultura gastronòmica (exemple d'això fou Andalusia Oriental). Per això busquem sempre una silueta del territori com imatge de capçalera quan creem l'article i l'incorporem a l' Agenda.

En aquesta ocasió parlàvem de València i ja ens entenem. Totes les altres denominacions tenen connotacions polítiques o històriques que no ens interessa discutir (País Valencià, Comunitat Valenciana, Regne de València...). Tampoc no entrarem en la qüestió dels Països Catalans, de si València fou repoblada per catalans arran de la seva conquesta als musulmans per part de Jaume I, etcètera. Fet i fet, quan anem a les Balears, pot ser que calgui diferenciar el corpus culinari de Mallorca, Menorca i les Pitiüses. Repetim:  parlem de plats a taula, no de banderes.

Una ràpida associació d'idees relaciona València i paella. N'hi ha tantes receptes de paella (a València i a d'altres llocs) com cuiners i cuineres que la preparin; i cadascú troba la seva la millor. Per això hem defugit oferir-vos-en una altra, encara que no ens hem atrevit a obviar l'arròs:  serà un arròs caldós.

L'arròs caldós és un plat típic de les comarques centrals valencianes i també se'n poden trobar diverses receptes, com passa sempre amb els plats populars. El nostre hi portava costelles de porc ibèric i carn de pollastre, que diuen és la “autèntic”. Fos com fos, ens el vàrem menjar ben de gust (alguns fins i tot varen repetir una altra tongada).

Abans havíem compaginat un plat de fonda arrel mediterrània (la coca) amb uns plats de pernil i d'embotits.

Les coques sempre han estat lligades a les tradicions d'allà on se'n fan i n'hi ha de moltes menes, sempre a partir d'una massa de pa no estufada. En tenim de dolces i de salades, d'obertes i de tapades.

La que ens fou servida en aquesta ocasió era la salada, els ingredients de la qual són tan variables com allò que es pugui trobar a l'horta segons la temporada, i concretament tinguérem allò que es coneix com escalivada.

Es pot llegir un apartat dedicat a la coca valenciana a la pàgina web de la Universitat de València.

La beguda, les postres i els cafès (i els xopets a discreció) arrodoniren una sobretaula que s'allargà tant com vàrem voler.

El colofó fou una simpàtica fotografia amb tots els “supervivents” de darrera hora. Diu que la penjaran a la paret. Nosaltres ja us l'hem “penjat” aquí.