Zones d'Espanya: Madrid
|
|
Un marc excepcional. |
La nostra experiència “madrilenya” fou plenament reeixida: el local, el tracte rebut, el considerable nombre d'assistents... i l'àpat, és clar! Però anem a pams.
Una breu presentació de l'entitat que ens va rebre és el que toca.
La Casa de Madrid en Barcelona fou fundada l'any 1951.
Ens ve de gust reproduir textualment un paràgraf on s'expliciten els seus objectius:
“Rendir homenaje emocionado a Madrid, solar de nuestra cuna, desarrollando la exaltación de su historia, valores espirituales, culturales y folklóricos, amar a Barcelona y unir a ambas ciudades, creando una auténtica hermandad”.
Plausible declaració d'intencions, de la que ens vàrem aprofitar.
Al cap de l'any fan un seguit d'activitats prou atractives. Per si teniu interès, aquí us deixem l'enllaç a la seva pàgina web.
Abans d'abordar la qüestió gastronòmica, volem remarcar l'espectacular edifici on tenen la seva seu.
La casa Tomàs Roger (1892-1895) és obra d'Enric Sagnier (prolífic arquitecte barceloní, autor ‒per exemple‒ del Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo o de l'antiga seu de “la Caixa” a la Via Laietana) i està inclosa en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat.
El vestíbul, amb la seva escalinata senyorial que mena al pis principal, és digne de veure.
A l'interior ens trobem amb un pis principal magníficament ambientat, ple de detalls evocadors de la ciutat de Madrid, la seva gent i els seus costums.
No seguérem a taula sense haver badat força estona, sempre amb el beneplàcit dels nostres amables amfitrions.
La taula mereix un punt i apart. Es tractava d'una imponent taula imperial preparada per a 30 comensals (finalment s'agregaren 3 més i es va haver de col·locar un afegit) en una sala espaiosa i ben il·luminada amb llum natural, que conté l'escenari i el piano, i presidida per les banderes i l'escut de la Casa de Madrid en Barcelona (o sigui, és la sala d'actes).
Anem ja pel cocido? Som-hi!
El cocido madrileño és ‒no descobrim res‒ un dels plats més representatius del corpus culinari de Madrid.
És un guisat amb el protagonisme dels cigrons i amb un paper important per les verdures i la carn.
El seu origen és difús, però sembla prou clar que s'entronca amb plats com ara el cocido montañés, el cocido maragato, la olla podrida i tants d'altres de la geografia castellana.
En època moderna va agafar embranzida entre la fi del segle XIX i començaments del XX, quan va traspassar les barreres socials i, del seu origen a les classes populars, va esdevenir plat del gust de la societat benestant.
El mític i luxós restaurant Lhardy el va incorporar en la seva oferta habitual.
Un cocido madrileño com cal es serveix en tres tongades (en tres vuelcos):
- primer vuelco: el brou o sopa.
- segon vuelco: els cigrons i la verdura sofregida.
- tercer vuelco: les carns (porc, vedella, aus).
Sovint se'ns poden presentar el segon i tercer plegats, però a la Casa de Madrid en Barcelona es mantenen fidels a l'origen, no debades el porten servint des de l'any 1969 (justament).
Cal remarcar que no disposen de la cuina apropiada i per això els hi porten preparat de fora (cap problema!).
Una vegada varen començar a servir-lo, el ritme fou l'adequat. També és de justícia dir que tothom que va voler va poder repetir sense limitacions. I si us diem que les repeticions sovintejaven, la lògica deducció és que el cocido s'ho mereixia.
Sapigueu que hi podeu anar cada primer dissabte de mes entre els mesos d'Octubre a Maig.
Un brindis apropiat (i des de dalt de l'escenari!) va cloure aquest breu viatge a Madrid, més ràpid ‒i econòmic‒ que amb l'AVE.
Hem estat a Madrid, sí, però sense moure'ns de Barcelona. Aquesta paradoxa ha estat possible gràcies a la Casa de Madrid en Barcelona.